Discurs del Comissari Paco Camarasa a Andrea Camilleri

L’últim dia de juliol del 1998, a La Vanguardia aquest gran periodista i home de cultura que és l’Enric Juliana, publicava des de la corresponsalia de Roma un article titulat: “Montalbán contra Montalbano”. Explicava que l’edició italiana de El Premio de Manuel Vázquez Montalbán , era el primer de la llista de llibres més venuts en narrativa extranjera segons el diari La Repubblica.

A l’article, Enric Juliana ens deia que els cinc primers llocs de la llista de narrativa italiana els ocupaven els llibres d’un tal Andrea Camilleri. I insistia Juliana que eren els cinc primers llocs i que no ens havíem equivocat en llegir-ho.

Aleshores encara no savíem qui era Andrea Camilleri. L’Enric Juliana ens en donava  una pista. Però, en aquell moment, no teníem ni idea del que significaría aquell nom  en les nostres lectures, en el nostre futur com a lectors.

No hi havia res de traduït, d’aquell autor que esmentava. Ni al català, ni al castellà.

El febrer del 1999, un d’aquest cinc títols invasors, “ocupants” de les llistes de llibres més venuts, era finalment traduït. Un mes  amb Montalbano. I, en l’edició en castellà, una dada important: el pròleg era de Vázquez Montalbán. Ell deia: “No estamos ante un fenómeno de prefabricación publicitaria, sino al contrario, ante la comprobación de que la literatura más artesanal puede ser ratificada por el gran público mediante el concurso de un nuevo sujeto del cambio de gusto: la vanguardia de los lectores, hoy mucho más determinante que la vanguardia de la crítica, por mal que les siente a algunos críticos empeñados a identificar al público con el mercado para desacreditarlo como juez”.

Era un llibre de relats. Era estrany perquè, per raons que mai no s’han aclarit del tot, normalment els lectors no acceptan bé els llibres de relats, ni en català ni en castellà. Aquest Un mes amb Montalbano estava format per trenta relats, trenta casos per llegir un cada dia, si és que podies resistir la temptació, i complir així amb el títol.

Salvo Montalbano, un nou policia. Aquest cop és sicilià. Coneixiem poc els autors del “giallo”, que és com en diuen a Itàlia el nostre gènere preferit. Havíem llegit, en el seu moment i mal traduït, a Scerbanenco. I Enrique Vila Matas recomanava per poc que podia El zafarrancho aquel de Via Merulana, de Carlo Emilio Gadda.

Salvo Montalbano. Ens va agradar el personatge. Ens agradava la seva manera d’investigar, d’observar, de raonar, la seva cultura, la seva vitalitat, les ganas de viure, l’humor. En volíem més.

Aquest cop, els editors ens van fer cas, i de seguida, potser un parell de mesos més tard, van arribar El gos de terracota i El curs de les coses.

Des d’aleshores, als addictes, no ens ha calgut passar la síndrome d’abstinència lectora. Per sort per a nosaltres, Camilleri i Vázquez Montalban són addictes a llegir, però també a escriure.

Quan llegíem els primers casos de Montalbano, ja havíem lllegit  moltes novel·les i contes de Pepe Carvalho, però també de Maigret. Encara no ens havíen traduït les obres de Jean Claude Izzo, que moria a principis d’aquest segle, ni les de Petros Markaris.

Vazquez Montalbán arribava a la novel·la des del necessari periodisme, necessari per explicar, necessari per subsistir. Andrea Camilleri arribava a la novel·la des del teatre, des del guió per a televisió. Pocs escriptors contemporanis han aconseguit com vostès, combinar el que és culte i el que és popular, adaptar a Beckett i escriure la Crónica sentimental de España, adaptar Maigret i signar un llibre de poemes com Memoria y deseo. Però, per sobre d’aquesta combinació tan difícil, el que més admiràvem era aquella actitud sòlida, coherent i incorruptible que tan pocs escriptors havien aconseguit de mantenir. Aconseguir el reconeixement continuat dels lectors sense haver de renunciar a l’ètica ni a les conviccions ideològiques.

Vázquez Montalbán i Andrea Camilleri, entestats a explicar els problemes fonamentals dels homes. Preocupats, doncs dels humans, però també dedicats a examinar els problemes fonamentals de la literatura, de la creació literària. Sabent, tots dos, que no cal triar, que s’ha de fer literatura des de la vida i que no importa si totes dues, la literatura i la vida, són fonts de compromís, i per tant, de decepció.

Vostès dos, mitjançant la novel·la, el teatre o el periodisme, entestats a explicar-nos el que volem sentir, sí, però, especialment, allò que no podem, que no hem d’oblidar.

Un altre policia! Em fareu ensenyar Barcelona a un altre policia? Li hauré de fer el sopar a un altre policia? És el que ens va dir Pepe Carvalho quan el vam trucar per explicar-li que el Premi l’havien guanyat vostè i Salvo Montalbano.

Però com que Carvalho és un home raonable, li vam explicar que era un policia, però un policia especial, ni típic ni tòpic. Que el seu autor, vostè, diu que si fos real no duraria ni tres dies a la policia italiana.

És un policia que llegeix, tot i que no sé si en Carvalho s’ho va acabar de creure. Que llegeix a Maigret i pensa que Els Pitard és una obra mestra; a Dürrenmatt; que llegeix a Sjöwall i Wahlöö, aquella parella de suecs de nom impronunciable. És un policia que llegeix  a Consolo, a Borges i que repassant els lloms dels llibres que li omplen dues habitacions de casa, “va ensopegar amb un titol d’Andrea Camilleri, una mica antic, que encara tenia pendent. Una història, inspirada en un fragment d’una novel·la de Sciascia, que tractava sobre un tal Patò”.

És un policía que odia els compromisos familiars, anar a tallar-se els cabells, que no es porta bé amb els seus caps i que viu a la vora del mar. Odia els entrepans. No creu en llocs comuns ni en frases fetes ni en idees preconcebudes.

Vostè i Salvo Montalbano han d’entendre a Pepe Carvalho i la seva  al·lèrgia històrica a la policia. Va patir massa anys, massa temps, la policia de la dictadura franquista. Una policia que, entre el mètode d’investigació inductiu o el metode d´investigació deductiu, preferia i practicava el mètode “torturatiu”. La tortura com a mètode eficaç i unic, no tant per a obtenir confessions, sinó per arrencar declaracions. Un mètode que feia que, de tant en tant, a la policia li caigués algun dirigent comunista per la finestra o un estudiant pel forat d’una escala. Una policia que s’estimava tant i tant els detinguts que els retenia dies i dies i dies abans no els portava davant d’uns jutges que confonien els blaus dels cops amb les pigues de la cara.

Li hem demanat a Pepe Carvalho que, quan porti Salvo Montalbano a sopar a Vallvidrera, no encengui la llar de foc amb cap llibre de Pirandello, o Sciascia, o Bufalino, o Consolo. Ni tampoc amb cap llibre de García Lorca, com a deferència cap a vostè. Li hem explicat que vostè va guanyar el primer premi literari, als 19 anys, amb un poema que es titulava Mort de García Lorca.

Montalbano li dirà que els llibres que llegeix l’ajuden a pensar i a raonar, i Pepe Carvalho explicarà que els crema perquè els llibres no l’han ensenyat a viure.

Per cert,  no coneixíem les capacitats clarividents de Pepe Carvalho i la seva  percepció del que sería el futur.  Ara recordem que, fa quaranta anys,quaranta, a Tatuaje, el primer llibre que va cremar a la llar de foc es titulava España como problema.

Pepe Carvalho li explicarà per què viu a Vallvidrera: “Et pots acomiadar de tota una ciutat d’un cop d’ull”. Sempre ens hem preguntat si va mirar Barcelona abans d’agafar l’avió cap a Austràlia aquell maleït  setembre del 2003.

Pepe Carvalho, Salvo Montalbano, Manuel Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri, tots fills únics, sense germans, però cap fill canviat com el títol que vostè dedica a Pirandello. Perquè volem dir ja, ara mateix, que ens agrada molt, però molt, Salvo Montalbano, però que també hem gaudit força amb la resta dels seus llibres, amb els seus altres personatges.

Que també són nostres: Michelino Sterlini i la irresistible cosina Marietta; el Gigino Gatusso de Sense titol; el Giovanni Bovara d’El movimiento del caballo; el Corbo, d’El curs de les coses; la senyora Clelia, el pare Macaluso i el comendador Aguglia de La temporada de caza; el ciutadà Pippo Gennuardi de La concessió del telèfon, i el contable Patò, o Michele Sparacino  Tambè són nostres El beso de la sirena, El guardabarrera, La joven del cascabel…. Aprofitem l’avinentesa per demanar que, més enllà de les xifres de vendes, una llengua, el català, necessita tenir traduïdes novel·les com aquestes, encara no traduïdes..

Som lectors afortunats de la seva immensa capacitat d’escriure, que comparteix amb el nostre enyorat Manuel Vázquez Montalbán. Una obra àmplia i diversa, plena de matisos, músiques, sabors, olors  i silencis. Plena d’amor, d’una banda als carrers de Barcelona i de l’altra, a la terra, a les oliveres, des de les que s’ensuma el mar. El seu mar, el nostre mar.

Vostès dos escriuen massa ràpid i, el que és pitjor, escriuen massa, diuen els crítics amb majúscula. Però aquests crítics, complicadament acrítics, ens permetrien citar Borges per tal d’explicar la motivació de la seva desraó. “Ello se debe a un inconfesable juicio puritano, considerar que un acto puramente agradable no puede ser meritorio”

Ens ha dit en Pepe Carvalho que ja sap que a Montalbano li agrada nadar. D’hora al matí, el durà a La Barceloneta, abans la platja no s’ompli de banyistes. Li assegurarà que no ensopegarà nadant amb cap cadàver, com li va pasar a Un gir decisiu, però li explicarà que fa anys, en aquestes platges, va aparèixer un cadàver amb un tatuatge. “Nacido para revolucionar el infierno”. Seria el seu primer cas com a detectiu.

Carvalho entendrà la mirada d’estranyesa de Montalbano. L’aigua de les platges de La Barceloneta no té la transparència de la de Sicília.

Després, aniran a lo poc que queda del Moll de pescadors, a la Torre del Rellotge. Amb la Charo i la Lívia, buscaran en Vicens Forner, el pescador, per tal que els doni els roges (els “salmonetes”, que diríem en castellà) que  fa unes hores nedaven pel Mediterrani i que, aquesta nit, li prepararà per sopar mentre en Salvo i la Livia descobreixen els matissos d’un Costers del Segre.

Es passejaran pels carrers de La Barceloneta, on encara hi haurà roba estesa a les balconades. Calces, llençols, calçotets… No som a Gènova, no vindrà el G 8 a reunir-se aquí. No hi haurà proves falses. En La Barceloneta, el G 8 no gosaràn tocar-nos ni les calces ni els calçotets.

Quan vingui a Barcelona, Montalbano li portarà a la Charo l’última novel·la en la que fa de protagonista. Charo rebrà aquest llibre preciós publicat per Sellerio, i sap que se l’endurà a casa, que no deixarà que Carvalho se l’emporti a Vallvidrera, no fos cas que un dia caigués en la temptació de cremar-lo.

Volem dir-li, senyor Camilleri, com ens agraden els llibres que li publiquen a Sellerio. Són exquisits i delicats.  Volem compartir amb vostè la tristesa d’aquell dia d’agost del 2010 en què, mitjançant una nota del diari El País, ens vam assabentar de la mort d’Elvira Sellerio. Tristesa i ràbia.

Vostès dos, vostè i Vázquez Montalbán, han aconsseguit fer del gènere negrocriminal una narrativa d’entretenimient de  alt nivell , que afavoreix àmpliament el plaer joiós i pecaminós de la lectura sense haver de fer servir trucs banals, llocs comuns ni recursos simples. Senzills sí, simples, no. Utilizant el gènere per tal de fer un discurs polític i civil, com Izzo, com Markaris,  com González Ledesma, però també com els millors autors nòrdics, des de Sjöwall i Wahlöö, a Mankell, Leiff G.W. Persson o Indridason. El gènere negrocriminal com a exercici d’intel·ligència i arma subtil de denúncia.

Ens agrada Montalbano. Ens agrada molt. Ens agrada que, el maig del 68, amb 18 anys, fos al carrer, on s’havia d’estar. Ell manifestanse, i nosaltres corrent davant de la policía, dels “grissos”. Ens agrada, que hagi nascut el 1950. Un bon any. N’estem convençuts. Compartim edat.

Ens agrada que li interessi més el procés per arribar a la veritat que no la veritat en sí mateixa.

Vostè sempre diu que Montalbano no podria menjar el que cuina Carvalho per que es massa fort, però  quan Montalbano entra per primera vegada a la Trattoria San Calogero, menja : tres entrants, un plat d’espaguetti amb garotes per a quatre i sis roges arrebosats. O quan menja a la Tratorria Da Enzo, cuscús amb vuit tipus de peix i uns roges després. O quan es desperta, a El lladre de pastissets , trasbalsat a causa del quilo i mig de sardines al forn farcides d’anxoves, ceba, julivert i panses que s’havia empassat el vespre anterior.

Quan no menja fora de casa, té a la persona que més li envegem. Ni Lívia ni Ingrid ni Fazio l’ordenat, ni Mimi l´enamoradis,  ni Catarella el geni de la informàtica. Conspiraríem per tal de prendre-li l’Adelina. Quan ella apareix en alguna novel·la, ens fa venir aigua a la boca. I, quan acaba de cuinar, quan li deixa aquells plats hem d’anar en compte de no ofegar-nos, de tanta salivera que ens ha fet venir

Senyor Camilleri, voldria saber escriure bé,  per tal de poder-li transmetre l’agraïment dels llibreters. No només perquè els seus llibres es venguin bé, que ja ens fa falta, sinó perquè són fàcils de vendre. De fet, nosaltres no els venem, sinó que són els lectors els qui ens els demanen. No cal explicar res del llibre, n’hi ha prou amb dir “És un Camilleri”. I obtens un somriure dels llavis,un somriure dels ulls, dels gestos del lector, que et pren el llibre de les mans.

Els lectors són sempre necessaris per tal de completar el text creat per l’autor, però vostè no és que tingui lectors, és que té còmplices que només volen rebre, com a únic pagament, com a únic botí, un llibre seu cada pocs mesos.

En algun moment, en alguna trobada, algú et presenta la seva dona, el seu marit o algún ésser estimat, tot dient-li “aquest és el llibreter que em va descobrir Camilleri”. I, segurament, no  s´en recorda ni com em dic… Pero sap que li vaig “descubrir Camilleri”.

Montalbano i Carvalho. Policia i detectiu, però tots dos tenen clar què és la llei, què és la justícia. I també tenen clar que sovint, massa sovint,  no són la mateixa cosa. Tots dos són del morro fort quan es tracta de trobar la veritat real, i no només la veritat oficial. No en tenen prou a saber qui i tancar l’expedient, sinó que els cal, com l’aire que respiren, saber el perquè. No importa quin poder o quin personatge poderós hi hagi al darrere.

Per això els derroten un cop i un altre,un cop i un altre,  els derroten un cop i un altre, …,  però el dia que explicaven a classe el verb “rendir-se”, ells no hi eren. Havien fet campana. Segurament estarien lligant o llegint.

Són com el poble català. Tres-cents anys de derrotes i ni un minut de rendició. Ni un pensament de rendició.

2014. Un any important.  Li explicàvem a la carta en què li demanàvem que vingués a Barcelona, que tot seguiría igual. Tot segueix igual. A Espanya, a Catalunya i a Itàlia. Un percentatge d’aturats que fa vergonya, una corrupció omnipresent, la borsa puja, la pobresa, també…. El capitalisme salvatge, perdoni la redundància, es més salvatge. Rescatem els bancs per tal que puguin desnonar mes cruelment els qui no poden pagar l’hipoteca. Tot segueix igual, però com a mínim tenim una petita alegria: vostè és aquí, amb nosaltres. I això ens fa feliços. Ens alegra, ens dona ànims.

Perquè, si m’ho permet, li diré dues coses en qualitat de portantveu privilegiat de milers de lectors i ciutadans.

Una,  és que l’estimem, que l´estimem molt, senyor Camilleri. Com s’estima a la gent que ens fa feliç. L’estimem perquè ens reconcilia amb l’esperança i el somriure a cada llibre seu que  llegim.

I la segona cosa és més senzilla de dir: Gràcies.

I encara més senzilla de repetir: Gràcies, gràcies, gràcies,

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s